Sentiment i raó

El Periódico 11 de Desembre de 2012 

Quan la crisi va començar a esclatar-nos a la cara, es (ens) va imposar la raó per mirar de comprendre i tirar endavant encara que la medecina que ens havien de receptar feia pudor. Els sentiments enganyen -deien- i podien portar-nos a no entendre la profunditat de la cosa ni a una sortida correcta del problema. I així va aparèixer el discurs racional que ja coneixen: aquí, a qui més qui menys se n'hi va anar la mà en temps de bonança, ens hem endeutat per sobre de les nostres possibilitats i ja se sap que els deutes s'han de pagar.

Si el discurs s'hagués quedat aquí i hagués estat estricte en la seva execució, res a objectar-hi. Hauria estat dur i desagradable per a molts, però hauríem tirat endavant. I almenys s'hauria imposat la justícia que qui es passa de la ratlla pringa. Fos qui fos. Però les excepcions anaven convertint la suposada racionalitat de la sortida en una estafa sentimental. Els deutes s'han de pagar, però als bancs no se'ls podia deixar caure, perquè eren amics del poder, i així ens anàvem enverinant envers els serveis públics, al contaminar el nostre deute públic amb el dels bancs.

El súmmum del cinisme

Inflexibilitat i racionalitat amb el desnonament; condescendència i ajudes que no ens tornaran amb els bancs. Milers de persones ara sense subsidi d'atur després d'haver perdut la feina, i bons i indemnitzacions per als directius de banca que ens han acabat d'arruïnar. Milions de pensionistes amb cada vegada menys poder adquisitiu i banquers amb pensions vitalícies milionàries. Pujada d'impostos per als que els paguem i amnistia fiscal per als insolidaris. I en el súmmum del cinisme, i fruit de la pilota originada, tenim unes xifres de deute públic que, si els racionals s'atrevissin a explicar la veritat, dirien que tècnicament estem a un pas de la fallida. Però llavors el que ens demanen és prudència per no alarmar-nos. Doncs sí, aquest serà el pas següent. Els carronyers que ens van ficar en això segueixen sent incomprensiblement els que estan al timó. I com que ara són els únics que ens fien, furgaran en les nostres deixalles per aprofitar per a ells el que puguin.

Aquesta crisi i les seves causes no eren racionals, sinó sentimentals. Els avariciosos bancs envejosos, al veure que les constructores en treien més partit que ells, es van unir a la bombolla calibrant malament els riscos que el problema fos de tots… De tots els que no ens repartíem els seus beneficis, és clar. Es van conxorxar amb la política, que els va salvar el cul una vegada i una altra, i així, traspassant-nos a través de la seva condescendència la seva irracionalitat, ens enfonsen més i més, fins que ja no siguem capaços de lluitar per cap dels drets que crèiem tenir i es torni a obrir un món d'oportunitats per a ells, ja que per tenir una feina acceptarem fins i tot pagar. Negoci rodó del nou capitalisme de casino. A menys que la nostra resposta també sigui sentimental. O sigui que unim-nos i acompanyem-nos en el sentiment… per canviar de lògica i de raó. Perquè tal com se'ns imposa aquesta, no la podem reconèixer com a nostra.