Treball final del seguiment

Sentiment i raó

El Periódico 11 de Desembre de 2012 

Quan la crisi va començar a esclatar-nos a la cara, es (ens) va imposar la raó per mirar de comprendre i tirar endavant encara que la medecina que ens havien de receptar feia pudor. Els sentiments enganyen -deien- i podien portar-nos a no entendre la profunditat de la cosa ni a una sortida correcta del problema. I així va aparèixer el discurs racional que ja coneixen: aquí, a qui més qui menys se n'hi va anar la mà en temps de bonança, ens hem endeutat per sobre de les nostres possibilitats i ja se sap que els deutes s'han de pagar.

Si el discurs s'hagués quedat aquí i hagués estat estricte en la seva execució, res a objectar-hi. Hauria estat dur i desagradable per a molts, però hauríem tirat endavant. I almenys s'hauria imposat la justícia que qui es passa de la ratlla pringa. Fos qui fos. Però les excepcions anaven convertint la suposada racionalitat de la sortida en una estafa sentimental. Els deutes s'han de pagar, però als bancs no se'ls podia deixar caure, perquè eren amics del poder, i així ens anàvem enverinant envers els serveis públics, al contaminar el nostre deute públic amb el dels bancs.

El súmmum del cinisme

Inflexibilitat i racionalitat amb el desnonament; condescendència i ajudes que no ens tornaran amb els bancs. Milers de persones ara sense subsidi d'atur després d'haver perdut la feina, i bons i indemnitzacions per als directius de banca que ens han acabat d'arruïnar. Milions de pensionistes amb cada vegada menys poder adquisitiu i banquers amb pensions vitalícies milionàries. Pujada d'impostos per als que els paguem i amnistia fiscal per als insolidaris. I en el súmmum del cinisme, i fruit de la pilota originada, tenim unes xifres de deute públic que, si els racionals s'atrevissin a explicar la veritat, dirien que tècnicament estem a un pas de la fallida. Però llavors el que ens demanen és prudència per no alarmar-nos. Doncs sí, aquest serà el pas següent. Els carronyers que ens van ficar en això segueixen sent incomprensiblement els que estan al timó. I com que ara són els únics que ens fien, furgaran en les nostres deixalles per aprofitar per a ells el que puguin.

Aquesta crisi i les seves causes no eren racionals, sinó sentimentals. Els avariciosos bancs envejosos, al veure que les constructores en treien més partit que ells, es van unir a la bombolla calibrant malament els riscos que el problema fos de tots… De tots els que no ens repartíem els seus beneficis, és clar. Es van conxorxar amb la política, que els va salvar el cul una vegada i una altra, i així, traspassant-nos a través de la seva condescendència la seva irracionalitat, ens enfonsen més i més, fins que ja no siguem capaços de lluitar per cap dels drets que crèiem tenir i es torni a obrir un món d'oportunitats per a ells, ja que per tenir una feina acceptarem fins i tot pagar. Negoci rodó del nou capitalisme de casino. A menys que la nostra resposta també sigui sentimental. O sigui que unim-nos i acompanyem-nos en el sentiment… per canviar de lògica i de raó. Perquè tal com se'ns imposa aquesta, no la podem reconèixer com a nostra.

Manel Fuentes bat rècords amb 'El matí de Catalunya Ràdio'

El programa aconsegueix 503.000 oients, la xifra més alta en 25 anys d'història

Un dels vaixells insígnia de Catalunya Ràdio, 'El matí de Catalunya Ràdio', ha batut el seu propi rècord, segons la tercera onada de l'Estudi General de Mitjans (EGM) del 2012, difosa avui. El programa de Manel Fuentes ha aconseguit l'audiència més alta en 25 anys d'història, 503.000 oients diaris.

L'emissora ha augmentat un 25% d'audiència respecte a l'any passat i ja suma 641.000 oients diaris, la tercera xifra més alta de la història i la millor des del 2003.

El magazín del cap de setmana de la cadena 'El suplement', amb Sílvia Cóppulo, és l'espai més escoltat dels dissabtes, amb 382.000 oients i un augment del 86% respecte a l'últim EGM. I el programa esportiu 'Tot gira', amb Marc Negre, és el programa líder dels diumenges, amb un increment del 50%, i arriba als 239.000 seguidors.

LA SER, LÍDER A ESPANYA

La cadena SER, Onda Cero i la COPE també augmenten d'audiència. La SER, amb fitxatges com els de Pepa Bueno, segueix líder en el conjunt d'Espanya amb 4.914.000 d'oients, xifra que suposa un increment de 262.000 persones en relació amb la segona onada. La segueixen Onda Cero (2.615.000), en què Júlia Otero suma nous oients, i la COPE (1.704.000). Ràdio Nacional d'Espanya es desploma i registra 1.494.000 oients enfront d'1.943.000 del juliol passat.

Triant l'enemic

El Periódico 04 de Desembre de 2012 

Les guerres que paíem davant del televisor tenien llums verdes en visió nocturna, cases destrossades, mares plorant amb els seus fills morts als braços, llençols plens de sang, corresponsals amb armilla antibales i de tant en tant notícies que per error una bomba havia caigut en un hospital o una escola, que ens acabaven d'esgarrifar per una estona mentre seguíem menjant davant la pantalla.

Potser ara nosaltres som la informació bèl·lica de sobretaula per als que encara viuen en un món de benestar. És cert que hi ha hagut una selecció i cada vegada són menys els que poden seguir mirant-se aquest desastre amb distància, però n'hi ha. És gent de classe refinada a la qual la incomoden la sang i les bombes convencionals, de manera que aquesta guerra s'ha fet al seu gust. Aparentment no existeix, però les conseqüències són igualment devastadores, encara que deliberadament més injustes.

Els que només han rebut la nova metralla en forma de retallada salarial s'han d'aixecar cada dia i anar a treballar sense protestar, ja que els han fet sentir-se afortunats davant els que han perdut la feina, la casa o les ajudes de la llei de dependència. Les noves bombes són més selectives i ara cauen sempre sobre el que ens hauria d'esgarrifar més: la sanitat, l'educació, els serveis socials i ara també sobre els pensionistes. Rajoy, després d'afirmar que no apujaria l'IVA, ens va dir que el que preservaria eren les pensions, i des de divendres ja sabem que això no serà així. La pujada de les pensions no anirà en relació amb la pujada de l'IPC, i la nostra gent gran ho passarà malament. I els nostres dependents, també. I els nostres discapacitats, que ja es van fer sentir diumenge a Madrid i ahir a Barcelona.

Els 'super-vivents'

Al seleccionar on cauen les noves bombes, els que sempre van ser super-vivents estan triant indirectament l'exèrcit al qual tard o d'hora s'hauran d'enfrontar. I creuen que davant dependents, avis, malalts i aturats desesperats encara tenen les de guanyar, especialment si a més pocs saben on anar-los a buscar. Els directius dels bancs fallits als quals vam ajudar a canvi de la nostra ruïna van desaparèixer amb les seves indemnitzacions. I molts dels polítics que es van gastar el nostre futur ja no ens reten comptes ni passen per les urnes. Alguns es van retirar, altres assessoren grans corporacions. Ningú en aquests col·lectius va optar pel suïcidi o la immolació.

De totes maneres, s'equivoquen si pensen que l'exèrcit a què s'enfrontaran només estarà nodrit pels que creuen vençuts. Des de fa un temps n'hem anat prenent consciència. Ja fa temps que Leonard Cohen canta que tothom sap que els daus estan marcats, que tothom els tira creuant els dits. Tothom sap que això és una estafa: els pobres, igual de pobres; els rics, més rics. La cosa està que bufa, tothom ho sap. Tothom sap que el vaixell s'enfonsa i que el capità ha mentit. Tothom està destrossat, sembla el funeral d'un amic. Tothom parlant amb les seves butxaques… Tothom vol una rosa de tija llarga i bombons de xocolata. Tothom ho sap.

Del revés

El Periódico 27 de Novembre de 2012 

El món fa temps que està del revés. I com canta Sabina, el cielo estaba en el suelo y Dios le pagaba un sueldo a Satán. I com que el sòl sempre pujava de preu, les nostres aspiracions immobiliàries ens van portar al plor i a cruixir les dents. Bé, a tots no, només als pobres desgraciats sense possibles ni connexió ADSL amb el poder. Els que ho van posar tot de cap per avall tenien capacitat de xantatge, perquè la seva part de cel era tan gran que si queien ens aixafaven a tots.

I així bancs i constructores aguantaven la seva posició amb complicitat política, mentre que la resta dels mortals anàvem cremant el nostre carbó per mantenir el seu artifici. El problema seguia sent el mateix que anys enrere, però augmentat per no haver-hi donat solució abans. Ara el cel està enrajolat i ningú el vol desenrajolar. I, en lloc d'un desenrajolador que el desenrajoli, el que ha aparegut és el president de l'Associació Espanyola de la Banca, Miguel Martín, dient que la solució perquè no hi hagi més desnonaments ni exclusió social no és canviar ara la llei hipotecària o aplicar la dació en pagament, sinó construir més cases i donar més crèdits hipotecaris. És una manera de veure-ho. Hi ha qui quan enxampa una borratxera diu que perquè no vingui la ressaca s'ha de seguir bevent, obviant que portant l'argument fins al final el que et carregues és el fetge. Però com que en el totxo els que s'estan imposant són gent sense entranyes, perdre el fetge és una menudesa de menuts.

De totes maneres, el que té de bo la llei de la gravetat és que ajuda perquè al final tot caigui pel seu propi pes, i com que la gravetat econòmica és tan gran, la política està decidida que al mateix temps també caigui l'ètica.

Papers per pis

L'última idea llançada pel Ministeri d'Economia és donar la residència espanyola a tothom que es compri una vivenda de més de 160.000 euros. O sigui, que estem a punt de vendre drets socials a canvi de totxos. I, és clar, com es poden imaginar la proposta ja ha arribat a la Xina i a Rússia, que l'esperen amb entusiasme. Hi ha experts que surten a la premsa i ens expliquen que això ja passa en països com Xipre o Albània, amb una gran demanda xinesa. I altres diuen que al Canadà i a altres països de primera també passa, però per uns imports superiors i uns drets de permanència al país menors i revisables.

Està bé que ens ho vagin explicant, perquè portant aquesta política a l'extrem (i em temo que ho veurem) ja no només hi haurà països rics i països pobres, sinó països de rics i de pobres. El matís no és menor, perquè la riquesa d'aquests ciutadans s'haurà fet en altres bandes i amb mètodes i lleis més que dubtosos, però després podran viure còmodament en un paradís garantista entre milionaris. Encara que no es facin il·lusions; nosaltres no jugarem en aquesta lliga de primera divisió. En el nostre cas serà un recés de pau per a bergants de pa sucat amb oli. Després de la bombolla del sòl, ara als nostres bancs els està explotant la de les hipoteques, i en aquest campi qui pugui tot s'hi val. Encara parlem de fer un banc dolent en lloc d'un de bo.

Miliki

El Periódico 20 de Novembre de 2012 

Una samarreta vermella fins als peus, sabates grosses, gorra de quadros i un acordió. Els de la meva generació abans d'abordar el debat sobre quin àngel de Charlie estava més bona, en vam tenir un altre. Resoldre quin pallasso de la tele ens agradava més.

En la democràcia estrenada feia poc, el ventall de possibilitats d'herois que ens donava la tele es limitava a Gaby, Fofó, Miliki i Fofito. La resta eren toros, María Luisa Seco i sèries prohibides com elsHombres de Harrelson o Starsky y Hucht per culpa dels rombes. Amb aquest panorama, el favorit de la majoria era Fofó, ja que sempre començava ell amb aquelles immortals cançons, però jo sempre vaig ser de Miliki.

La veu de Fofó em resultava massa estrident iMiliki i el seu nananiano eren una assegurança infal·lible per disfrutar de la primera sitcomd'Espanya, un espai dins del circ de televisió espanyola que es deia La aventura. Miliki i Don Chinarro eren els reis del vodevil, i a mi em feien feliç.

Després van passar els anys, vam créixer, ens vam fer moderns i les revisions històriques van arribar per enterrar aquella època i carregar contra alguna de les lletres dels pallassos. Com la de la pobra nena que no podia jugar perquè havia de planxar i rentar i tricotar i no sé quantes coses més, mentre els nens disfrutaven ociosos.

Amb la perspectiva del temps, gairebé tots els judicis són injustos, però si ens capbussem en el nostre interior i intentem recordar què significaven llavors ells per a nosaltres, deixant la vergonya a un costat per reconèixer-ho, llavors ens tornarem a veure corrent per arribar a temps a estar davant d'una tele en blanc i negre i poder escoltar les notes de l'«Había una vez un circo, que alegraba siempre el corazón».

Als quioscos de les Rambles venien postals en color de tots ells i jo un dia en vaig tenir una de Miliki.

La connexió

Aquest diumenge al migdia em vaig assabentar que Emilio Aragón ja no hi era. I en aquell moment, mentre la tele anava reposant imatges més o menys recents es va produir aquell clic de complicitat que a vegades es produeix a l'interior d'un. Era una connexió des de l'agraïment infantil, era un «bon viatge», era un «fins sempre, Emilio».

La vida i la feina van fer que coincidíssim i xerréssim, que cantéssim junts en un dels seus discos i que pogués acompanyar-lo a Granada el 2003 per inaugurar la reconversió del seu Circo del Arte en una escola per a noves generacions. El vaig veure feliç. Allà es tancava un cercle, com el de la seva pròpia vida i aquelles caravanes errants trobaven refugi i podrien donar futur a altres que encara havien de venir.

Aquest diumenge al migdia em vaig assabentar que ja no hi era i avui, des d'aquí, envio un petó afectuós als seus familiars i als meus companys d'infància, aquells altres nens de més de 40 que també el van estimar. L'Emilio ja no hi és, però mentre hi hagi una samarreta vermella, unes sabates grosses, una gorra de quadros i un acordió, Miliki no se n'anirà. Gràcies per fer-nos veure un món en colors quan tot era en blanc i negre.

Gran depressió

El Periódico 13 de Novembre de 2012 

Segueixen els depredadors la seva fugida imparable cap endavant mentre el vell món s'enfonsa i no volem mirar el nou a la cara. La demografia ens hauria d'alertar, i amb ella l'escassetat de recursos energètics. I el món digital, que transforma llocs de treball reals en virtuals. El món necessita menys persones per fer-lo funcionar. La xarxa i els automatismes manen, i en canvi cada vegada som més. L'avarícia segueix intacta. Espanta posar-se davant del mirall del canvi d'època. Les botigues de barri davant el comerç electrònic, la indústria cultural davant les les descàrregues, el motor de combustió davant l'esgotament del petroli. Res serà igual, però ningú vol ser res mentre es pugui agafar a una taula de salvació. La resistència al canvi és evident. Tots saben que ni el mitjà ni el llarg termini existeixen per als que viuen com sempre. Però tots volen sucar-hi pa. Tossuts, encareixen el futur persistint en els seus privilegis del passat.Espiral cap a l'abisme

Les lleis i la política els emparen, ja que són seves i van ser concebudes en una època que actualment ja no ho és més. I en aquesta espiral cap a l'abisme el vell sistema esgarrapa les parets deixant-s'hi les ungles per resistir-se i arrambar amb el que pugui abans de la caiguda final. Tot s'hi val, i un cop esgotat el benefici actual els amos del vell món no només s'han emportat el progrés futur en forma d'interessos del deute públic sinó que a l'anar punxant bombolla rere bombolla descobrim que també es van emportar el nostre passat.

Els polítics que aplaudíem inconscientment en les inauguracions de les nostres faraòniques obres públiques ens estaven en aquell moment captivant; els banquers modèlics que se'n van anar entre homenatges van ser els que van connectar la bomba del sobredeute. Vam viure una mentida i ara l'hem d'esborrar dels nostres records simpàtics. Un símptoma recent del que ens passa ens l'ha donat el Tour de França. Lance Armstrong va fer trampa, i actualment l'organització pretén dir-nos que li retira els set Tours que va guanyar, quan tots sabem que això és impossible. Tots el vam veure aixecar els braços als Camps Elisis, tots ens vam sumar a la seva llegenda. Igual que a Espanya vam creure el 2007 que érem els reis del mambo i avui ens revela la vida que vivíem una altra mentida.

Fa massa temps que les coses no funcionen i que vam triar la mentida per endarrerir la cruesa de la veritat. Vam dopar les finances amb anabolitzants per tocar el cel, i fins i tot el circ perquè fos més narcotitzant per a una gran població sense rumb, però ja no funciona res. Van caient els telons i cada vegada ens agrada menys el que veiem.

No hi ha punts de referència. Ni els nostres records de felicitat són ja fiables. I així encarem el dia a dia, intentant estar entre els escollits que el món necessita per funcionar, per així optar a una feina. Assumint que compartir i la solidaritat seran essencials perquè no tornin paraules com guerra a les portades dels diaris, i veient amb gran desarrelament com als que ens van vendre la seva mentida els ha estat rendible el viatge. Ja fossin constructors, banquers, polítics o Armstrong.

Obama davant el desastre

El Periódico 6 de Novembre de 2012 

Avui els nord-americans elegeixen president sense que aquí se sentin els comentaris de cafè de fa alguns anys que demanaven votar en aquelleseleccions perquè les decisions que es prenen des de la Casa Blanca sempre ens acabaven condicionant. Ara això no passa. Pensem més en Alemanya que en els Estats Units com a condicionador. I no tan sols és que els alemanys com a comandants de l'euro ens marquin la marxa (que també), sinó que a més veiem que els americans no tenen avui la potència mundial d'èpoques pretèrites.

Als EUA la recta final de la campanya ha estat marcada per l'huracà Sandy, les desenes de morts i la devastació que ha deixat en àmplies zones de Nova York i Nova Jersey. I en aquesta crisi no només ha emergit un Barack Obama com a gran gestor del desastre, compromès i solidari, sinó que a més hem vist com el governador republicà de Nova Jersey,Chris Christie, s'arremangava al costat del president i l'elogiava, ¡sent Obama demòcrata! Sentit d'Estat. Sentit de la responsabilitat. Política amb sentit. ¿S'imaginen aquí la gran promesa del PSOE (si és que n'hi hagués cap) donant suport a una gestió valenta de la crisi per part de Rajoy (en el cas que algun dia la faci)? Estem massa acostumats a buscar un enemic exterior que ens exculpi de la nostra responsabilitat, de gestionar les prebendes però no els problemes, de gesticular i mirar cap a un altre costat perquè davant els problemes no volem ser vistos com els que fan quadrar el personal.

No faré una crítica ferotge dels nostres polítics ni un elogi desmesurat dels nord-americans, ja que entre altres joies han donat al món paios com Reagan oGeorge W. Bush. Sí, als Estats Units vals el que tens i les desigualtats sempre havien estat ferotges, però no ho havien amagat mai. El capitalisme era així. Creava desigualtat i en vivia. Fins que va estar a punt d'anar-se'n en orris quan es va desplomar Lehman Brothers, es va destapar el pastís i el capital va demanar a l'Estat que intervingués. I un cop consumada la immoralitat, va aparèixer Obama. Representava l'esperança i la dignitat, però va topar de nassos amb la realitat. Als Estats Units, ni el Congrés ni el Senat són decoratius; ni els lobbies, invisibles; ni el Tea Party, una reunió d'adorables velletes. En quatre anys, Obama no ha posat contra les cordes Wall Street, sinó que veient la magnitud del desastre s'ha comprat assessors terribles comTimothy Geithner, que ja operava amb Bush, i malgrat el monumental deute que tenen s'ha apuntat a fabricar dòlars sense parar per tal de no frenar el món sencer.

UNA ABRAÇADA CREÏBLE

Ara això canviarà i l'austeritat també arribarà a Amèrica. A veure com la gestiona Obama, ja que no tinc cap dubte que serà reelegit. I s'ho mereix. Va fer la reforma sanitària minimitzada per la força delslobbies i ha canviat l'arrogant i injusta política exterior americana. Ara serà més difícil, perquè amb l'austeritat hi haurà caiguts. A alguns potser només els quedarà el consol d'una abraçada. Almenys, si les fa Obama, com va passar a Nova Jersey la setmana passada, me les crec.

Desnonats

El Periódico 30 d'Octubre de 2012 

Dimecres, el ple del Consell General del Poder Judicial va estudiar un informe encarregat per un dels seus vocals que demanava una revisió del règim legal i processal d'execució dels préstecs hipotecaris, perquè el nombre de desnonaments, segons l'informe dels jutges, és «un autèntic drama social».

L'informe proposava estendre al client sobreendeutat una part dels beneficis i ajudes que la banca rep de l'Estat per evitar l'exclusió social i distribuir equitativament les conseqüències de la crisi. Però el CGPJ en ple va decidir no fer res en aquest sentit.

Dijous, José Miguel Domingo, amb 53 anys, es va penjar al pati del seu domicili, a La Chana, un barri popular de Granada, desesperat i hores abans de ser desnonat.

Divendres al matí, a Burjassot, València, un altre home de 50 anys, Manuel, va saltar des del balcó, en el moment en què els agents entraven a desallotjar-lo.

Divendres a la tarda vam saber que Bankia va perdre 7.053 milions d'euros fins al setembre, després de destinar 11.485 milions a dotacions, i que té una morositat del 13,3%. S'estima que aquest any arribarà a perdre 10.000 milions. O sigui, que segueix sent un pou sense fons i allà segueixen els seus directius, als quals encara intentem treure les seves immorals primes milionàries. Però no n'hi ha cap que s'hagi penjat, o que s'hagi llançat al buit des d'un segon pis. Per la seva gestió, a cap li han embargat casa seva.

Ja teníem assumit i acceptat que el capitalisme es basava en la desigualtat i el risc, però el que no ens podíem imaginar és que a més a més fos trampós. El mercat era la seva única llei, fins que les seves pèrdues van ser tan grans que llavors sí que va veure important l'Estat. Per salvar el sistema financer i els seus nois, és clar. No els pobres infeliços que van jugar a hipotecar-se sense poder-ho fer.

Les ajudes

Amb el que no comptàvem és que els polítics es rendissin a les exigències dels bancs i els posessin l'Estat als seus peus. Ni que el poder judicial, amb informes tan clars com el de dimecres, no faria res per esmenar la plana. Però així estan les coses: les ajudes il·limitades i el suport de l'Estat per als bancs, i la inflexibilitat de la llei per als ciutadans.

La desigualtat és tan gran que avui s'esquerden fins i tot les paraules, i en molts casos llei ja no és sinònim de justícia, casa ja no significa llar i interès polític no sempre coincideix amb interès públic.

Mentre a Burjassot, Manuel saltava al buit, la seva dona era al llit amb depressió i un dels seus fills va ser qui va rebre els agents judicials. A Granada, el forense que va aixecar el cadàver de José Migueltambé es va trobar amb els agents que l'anaven a treure de casa seva. N'hi haurà més. I un cop passat l'impacte inicial, seguirem desallotjant la vergonya de la nostra moral i la justícia de la sortida de la crisi. Ja no són cases o pisos desnonats: són vides senceres. O prenem consciència col·lectiva i actuem, o cada vegada costarà més viure i conviure. Amb els supervivents, és clar.

El gran bordell

El Periódico 23 d'Octubre de 2012 

A poc a poc anem coneixent què suposa en la pràctica això de la globalització. Ho podria explicar més bonic, però bàsicament consisteix en el fet que han convertit la nostra vida en un gran bordell on qui està disposat a donar més per menys hi surt guanyant. Les legislacions dels països eren un problema, és cert, però per a les coses econòmiques les constitucions es canvien de la nit al dia, sense fer grans escarafalls ni consultes populars. Això és el que hi ha. La temptació de fer polítiques proteccionistes també ho podria ser, però per a això es van inventar les monedes comunes: perquè la sobirania estigui en l'euro o en el dòlar, que són menys inestables que la voluntat popular i a més a més depenen de menys gent per organitzar-se.

I així el compliment dels objectius de deute i dèficit és avui el nostre únic full de ruta, ja que qui governa el vaixell és el mercat financer especulatiu, que en l'últim any ha aconseguit perdre'ns 10.000 milions d'euros en interessos extra del nostre deute, tants com els que hem tret al nostre ensenyament i la nostra sanitat. Això sí, no ho ha fet sol. Ha comptat amb la col·laboració dels nostres polítics, entestats que assumim els deutes dels privats i d'aquelles rates anomenades agències de qualificació de riscos. Les mateixes que la setmana passada la Unió Europea assenyalava com a jutge i part, amb interessos encreuats, actuant amb benevolència amb bancs que també són clients seus.

Amb aquest panorama, per veure com segueix tot al bordell cada dia s'ha d'estar pendent d'una infinitat de variables per intentar endevinar la que ens vindrà al damunt demà. En aquest nou ordre hi ha vencedors i gent com nosaltres, i com que la història l'escriuen ells, digui el que digui Wert, ara hem d'estar al cas dels països que tenen beneficis econòmics i creixement (com ara la Xina o l'Índia), petroli (com el món àrab) i altres energies de les quals depenem (com els russos, que avui són els que més pisos ens compren i més disfruten de les nostres dones de pagament). I a això és precisament al que ens pretenen aproximar. A les democràcies com Qatar, a la qual fins i tot Pep Guardiola no va posar objeccions, a les condicions laborals xineses (no les de l'emperador Gao Ping, sinó les dels seus paisans) o a les llibertats que s'exerceixen a Rússia.

Aquest cap de setmana, l'oposició a Putin buscava un candidat que hi fes front mitjançant una convocatòria oberta a tothom per intentar captar un cert ressò mediàtic, cosa que ha estat pràcticament silenciada pel règim. En prenem nota.

Llibertat i consciència

Aquí gaudim de llibertat de premsa malgrat els problemes econòmics del sector i a la voluntat d'alguns de no exercir-la i d'altres de fer una trinxera més que un diari. Malgrat tot, en tenim. Ens podran retallar serveis i sous i intentar que comprenguem el perquè, però si per tirar endavant el que esperen és que a més assumim els seus models i ens retallem la consciència, la memòria històrica i la moral, això ja els costarà una mica més. Espero.

L'altre referèndum

El Periódico 16 d'Octubre de 2012 

És urgent que fem un referèndum a Espanya. De moment, sense banderes ni coaccions sentimentals pel mig. El referèndum ha de ser per saber si volem que Espanya sigui un nou Estat de la Unió Europea, perquè està més que demostrat que aquest on som no funciona. Els polítics que han ocupat la Moncloa durant els últims 30 anys han estat incapaços de construir una xarxa d'infraestructures amb una lògica econòmica. Han dilapidat els nostres diners en AVE que no tenen ni un sol quilòmetre rendible, en aeroports inútils, en pavellons innecessaris en la dimensió que es van fer i en estructures d'Estat faraòniques quan nosaltres hauríem de ser un país humil i treballador. Paguem fins a sis nivells d'Administració fent cas omís de les duplicitats, i aquí ningú afluixa la corda.

SENTÈNCIES DE MORT

En l'època de l'«España va bien», es va firmar una de les nostres sentències de mort quan, a l'entregar-nos a la bombolla immobiliària, ens vam fer esclaus del crèdit sense cap control efectiu ni dels bancs, ni de les caixes polititzades, ni dels ciutadans, als quals empenyien a entrar a Disneyland sense tenir diners per a l'entrada. I no val a dir que els ciutadans ja sabien on es ficaven perquè, com demostrarà la justícia, en molts casos això no va ser així. A més a més, qui ha de calibrar més els riscos és qui fa el negoci del préstec, i aquest era el banc o la caixa d'estalvis. La segona sentència no fa tant que l'hem signat. Va ser quan ens van fer creure que havíem de salvar els bancs, i en això d'assumir el deute privat des del deute públic ens estem carregant el país. La justícia és lenta i encara no ha posat al lloc on toca ni els responsables de Bankia ni els reguladors que no van regular ni els polítics que ho van permetre. Ara Europa espera que Rajoy demani el rescat, i com que diu que no el necessita esperant que passin leseleccions gallegues i basques i que d'altres també estiguin amb l'aigua al coll, com ara els italians, vés a saber si quan ho faci les condicions imposades ja no seran les mateixes, o els que ens han de rescatar ens diran llavors que no.

Ens diuen que apujaran les pensions quan en realitat els pensionistes tindran menys poder adquisitiu que abans. L'FMI diu que serem el penúltim país en creixement del món el 2013 i Standard & Poor's ens ha rebaixat la nota del deute fins a deixar-la a un pas del bo porqueria. És a dir, que si continuem així, estarem a un pas del quitament en el deute i a veure qui ens finança llavors. Com que el deute espanyol està en els nostres bancs, aquests poden tornar a tenir seriosos problemes i, per això, Rajoyi Hollande ja volen la unió bancària europea, perquè salvin una altra vegada els privats. I així va passant el deute, de privat a públic i de públic a privat, contaminant-ho tot i destrossant milers de ciutadans pel camí. Ja n'hi ha prou d'impostura. Aquí hi ha massa murri que sota la idea de la pàtria, sigui la que sigui, no ha construït un Estat sinó un negoci intereconòmic, que a molts el que els provoca és el rebuig més absolut. El carrer els espera. O hi donen resposta o ells l'ompliran.

Contradiccions socials

El Periódico 09 d'Octubre de 2012   

La principal contradicció del socialisme és la mateixa amb la qual conviu Europa. L'existència real de fronteres. Sense una fiscalitat comuna ni unes condicions laborals compartides, l'euro i el socialisme aniran de crisi en crisi. La desigualtat estructural és la base del capitalisme, el que li dóna sentit i negoci, i el socialisme fa massa anys que ha desaparegut en combat davant la impossibilitat de defensar a ultrança i amb èxit un model alternatiu.

Aquí els socialistes ni tenen mapa ni entenen el territori. A Euskadi defensen la insolidaritat del concert basc amb la resta del país sense denunciar-ho a Madrid, mentre que per a Catalunya no volen ni el pacte fiscal, que sí que incloïa un fons d'ajuda a la resta d'Espanya. I a sobre van abaixar els impostos perquè això era ser «d'esquerres».

El socialisme hauria de defensar la cosa pública sent molt estricte en la seva dimensió, pagant-ho bé en els alts càrrecs per fer-ho competitiu davant la cosa privada i controlant la seva sostenibilitat. I aquí en molts casos s'ha fet el contrari. De tant en tant parla de federalisme, però mai el porta a terme a Espanya. Prefereix seguir mirant de reüll el PP i anar-li al darrere. La idea d'Espanya és del PP i el PSOE, disfressant-la, l'assumeix ressagat.

El debat al PSC

¿Què hauria de ser l'Espanya federal? Doncs aquella en la qual cada autonomia fos responsable dels seus ingressos i de les seves despeses, i la solidaritat fos voluntària al gust del que dóna i no només del que rep.

A Catalunya el debat està obert. Al PSC, un grup de 144 notables entre militants i simpatitzants (ara són més) qüestionen en un manifest les tres lletres de les sigles de l'organització. Demanen que el partit funcioni amb primàries de veritat i llistes desbloquejades. Que la defensa de les polítiques socials es porti a terme d'una manera realista i no utòpica, sense rebutjar les retallades, ja que amb el nostre nivell de deute no tenim alternativa. La socialdemocràcia, doncs, ha de trobar el seu lloc en el capitalisme o iniciar una revolució. I finalment, demanen una nova catalanitat. Creuen que el dret a decidir, l'autodeterminació o la creació d'estructures d'Estat ha d'estar també en el nou PSC després del canvi sociològic de Catalunya.

Tinc la impressió que esperen que el partit de Pere Navarro i les seves tesis s'estavellin el 25-N per intentar assaltar el castell, encara que aquest sector catalanista mai ha tingut la valentia de plantejar batalla en un congrés, conscient del seu poc pes en el partit. Potser estan obrint una esperança de futur, però de moment contribueixen a fer que en aquestes eleccions hi hagi una anomalia. Tenen prou pes perquè el PSC no s'alineï amb el PP visualitzant el frontisme davant els partits sobiranistes, i prou poc per arrossegar el partit cap a posicions clarament sobiranes. I, és clar, en aquesta situació, el votant del PSOE (el de Felipe González) no sap si votar-los, i el socialista més catalanista, comErnest Maragall, tampoc. Cosa que ja els va passar als votants del seu germà Pasqual quan el va substituir José Montilla

Escoltar el carrer

El Periódico 2 d'Octubre de 2012 

Milers de ciutadans no van votar en unes eleccions. L'abstenció anava en alça. Els polítics van dir l'endemà que en prenien nota i que lluitarien contra això. ¿Els sona? Va passar el temps i la cosa es va posar més dura.

Milers de ciutadans van ocupar les places per queixar-se de com la política i els banquers estaven gestionant aquesta crisi. Al sistema la mobilització el va agafar amb els pixats al ventre, però al final va trobar la manera, a través de suposades operacions de neteja o similars, que el carrer no fes patent permanentment la frustració. Era el 15 de maig del 2011. No hi va haver resposta.

Setembre del 2012. Milers de ciutadans envolten el Congrés dels Diputats i demanen la dissolució de la Cambra. Criden que la classe política no els representa. El sistema activa els seus mecanismes, i la policia acaba la feina. Rajoy apel·la a la majoria silenciosa, però segueix sense escoltar la que sí que es manifesta. Amb aquest panorama, envoltar el Congrés corre el risc de convertir-se en un clàssic en el dia de la marmota.

MALESTAR SILENCIAT, NO APAGAT

El sistema segueix sense respondre. Els bancs els salvem amb els diners que no tenim. Amb els que ens exigeixen retallar de la nostra sanitat, el nostre ensenyament i les nostres pensions. Els deutes bancaris fan que el nostre deute i el nostre dèficit públic es disparin. Així ho han decidit els nostres polítics.

El malestar que es manifesta se silencia, però no s'apaga. Milers de ciutadans van sortir al carrer per reclamar respecte a l'Estatut. El Congrés dels Diputats l'havia aprovat, però el PP el va portar al Tribunal Constitucional, que el va retallar. Era el 10 de juliol del 2010. Ningú fa res per escoltar o entendre aquest malestar.

Setembre del 2012. Milers de ciutadans surten al carrer per demanar la independència de Catalunya, tot i que alguns es conformarien amb un nou pacte fiscal més just. La manifestació és pacífica, multitudinària i transversal. Rajoy dóna un cop de porta al pacte fiscal el dia 20 a la Moncloa. Més d'un esgrimeix la Constitució, i algun fins i tot l'Exèrcit per donar a entendre que no hi ha diàleg possible sobre el que el carrer reclama. La política només s'asseu per resoldre els problemes dels bancs o les grans empreses, que són menys, en nombre, que els que es manifesten, però algú considera que són més importants. Demanen a Europa ajudes per a ells que ens condicionen a nosaltres. Antonio Beteta, que estant a la Comunitat de Madrid segur que va tenir alguna responsabilitat de control en el que anava passant a Caja Madrid, ara canvia de jaqueta i des del Govern renya les comunitats i els exigeix que s'oblidin de lleis com l'estatut andalús, el balear o el català a l'hora de reclamar diners a l'Estat i que compleixin la llei que a ell més li interessa. El carrer se n'està atipant i està agafant consciència i responsabilitat.

El problema va creixent, i ja no és només el que passa a Catalunya. El problema, tal com explica l'exregidora Itziar González, és que la majoria d'espanyols també desitgen un nou Estat dintre d'Europa. Es mereixen una Espanya millor.

Manel Fuentes: "L'humor és el millor company per viure"

El Periódico , Dijous 01 de Novembre de 2012 

SONIA GARCÍA / Barcelona

Director i presentador d''El matí de Catalunya Ràdio', col·laborador d'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, músic i humorista, Manel Fuentes (Barcelona, 1971) presenta la segona temporada de 'Tu cara me suena', a Antena 3.

-L'escoltem, el veiem i el llegim. Ja fins i tot la seva cara ens sona. ¿Té el do de la ubiqüitat? 

-(Rialles). Tinc un àlter ego i anem fent torns per arribar a tot.

-¿Què li exigeix la seva carrera? 

-Ser molt estricte amb els horaris i tenir uns equips molt bons. Em llevo a les quatre de la matinada i faig una petita migdiada per afrontar el directe de la nit.

-¿Què té d'especial el programa 'Tu cara me suena'? 

-És molt exigent, perquè el que passarà no ho sap ningú. He d'estar molt àgil per comandar la situació. És un format amb el qual jo també em diverteixo en les meves estones lliures. Tinc una banda, cantem i ens disfressem entre amics. I aquest espai forma part del meu sentiment més canalla, més divertit i més íntim.

-Santiago Segura és una aposta que es repeteix a 'Tu cara me suena'. ¿Què li aporta al programa? 

-És un luxe treballar amb algú a qui li pots passar la pilota i sap rematar-la, en el ritme i en el temps que requereix un xou. Poder interactuar amb ell és sempre una garantia.

-¿El jurat també és un luxe? 

-Àngel Llàcer, Carlos Latre, Carolina Cerezuela i Mónica Naranjo són la bomba. Els conec i entre tots hi ha un ambient genial.

-¿S'esperava l'èxit del xou? -Sé que sona molt estrany, però ho desitjàvem molt. A més, que hagi connectat amb tantes capes i tants perfils diferents ens fa molt feliços. I que cada nit hi hagi moltes etiquetes a Twitter que ens segueixen vol dir que la gent està enganxada al programa.

-¿Què és el més significatiu? -És un espai que es pot mirar a casa sense molestar a ningú i cadascú en fa la seva pròpia lectura. Hi ha moltes capes en el programa. Hi ha famosos que canten i competitivitat entre ells. Hi ha un espectacle que ningú sap com es resoldrà cada dia. Ni tan sols jo. I, per tant, exigeix que el talent es corregeixi, es dirigeixi, es mesuri en directe, sense un guió preestablert. Això diferencia aquest programa d'altres.

-¿Què li semblen els nous concursants? 

-Són gairebé tan perillosos com el jurat. Són molt valents per prestar-se a les 'putades' que els té preparades el polsador.

-Va començar imitant... 

-Bruce Springsteen, sí.

-I un futbolista... 

-Hristo Stóitxkov, però d'això fa molt de temps.

-Llavors deia que la imitació el salvava de la inseguretat davant les càmeres. 

-Sempre hi ha molt més de llegenda. Això va sorgir a 'Crónicas marcianas', quan vam crear el personatge d''El hombre sin personalidad' i aquí es va quedar.

-Davant la crisi, ¿què li diria a la gent? -Que tingui esperança, que quan la realitat és molt, molt dura, un s'ha d'apuntar al somni. És el motor perquè la realitat funcioni. Si perdem l'esperança, serà molt difícil. És imprescindible per sortir d'aquesta situació.

-¿L'humor ajuda? 

-Sens dubte, és el millor company per viure, perquè al final et mors. Aquest és el nostre destí.

-Què és el que més el fa riure? -Compartir amb el jurat del programa, amb els concursants, amb els quals hi ha molt bona sintonia. Fins i tot fora del programa riem tots plegats. Després hi ha els amics, la família. No crec que hagi passat cap dia de la meva vida en què no hagi rigut per alguna cosa.

-Té 41 anys, ¿com se sent? --Molt bé. Estic en el millor moment. Sempre el present és el millor moment i s'ha d'aprofitar al màxim.

-¿Té altres projectes? 

-Avui pràcticament ocupa tot el meu temps la ràdio, que són sis hores de directe, més 'Tu cara me suena', que per mi és el gran format de la televisió. M'agrada fer moltes coses: el meu grup de música, que miro de no deixar-lo, però he de concentrar les meves energies perquè això surti molt bé.

-S'ha ficat en la pell d'Andrés Calamaro. ¿Quin altre personatge li agradaria imitar també? 

-Doncs no se sap mai, però tots tenim un polsador a la vida, no saps mai qui arribaràs a ser o què aconseguiràs. El repte sempre s'ha de posar alt, cal treballar molt i afrontar amb il·lusió tot el que vagi venint. En la comunicació m'he expressat en diferents formats i diferents programes, però tinc ganes de sorprendre i sorprendre'm moltíssim més.

-¿Com visualitza el futur de Catalunya? 

-Doncs no ho sé, la veritat és que tot és una incertesa. Els polítics haurien de precisar moltíssim més perquè els ciutadans sapiguem com estan les coses.