Obama davant el desastre

El Periódico 6 de Novembre de 2012 

Avui els nord-americans elegeixen president sense que aquí se sentin els comentaris de cafè de fa alguns anys que demanaven votar en aquelleseleccions perquè les decisions que es prenen des de la Casa Blanca sempre ens acabaven condicionant. Ara això no passa. Pensem més en Alemanya que en els Estats Units com a condicionador. I no tan sols és que els alemanys com a comandants de l'euro ens marquin la marxa (que també), sinó que a més veiem que els americans no tenen avui la potència mundial d'èpoques pretèrites.

Als EUA la recta final de la campanya ha estat marcada per l'huracà Sandy, les desenes de morts i la devastació que ha deixat en àmplies zones de Nova York i Nova Jersey. I en aquesta crisi no només ha emergit un Barack Obama com a gran gestor del desastre, compromès i solidari, sinó que a més hem vist com el governador republicà de Nova Jersey,Chris Christie, s'arremangava al costat del president i l'elogiava, ¡sent Obama demòcrata! Sentit d'Estat. Sentit de la responsabilitat. Política amb sentit. ¿S'imaginen aquí la gran promesa del PSOE (si és que n'hi hagués cap) donant suport a una gestió valenta de la crisi per part de Rajoy (en el cas que algun dia la faci)? Estem massa acostumats a buscar un enemic exterior que ens exculpi de la nostra responsabilitat, de gestionar les prebendes però no els problemes, de gesticular i mirar cap a un altre costat perquè davant els problemes no volem ser vistos com els que fan quadrar el personal.

No faré una crítica ferotge dels nostres polítics ni un elogi desmesurat dels nord-americans, ja que entre altres joies han donat al món paios com Reagan oGeorge W. Bush. Sí, als Estats Units vals el que tens i les desigualtats sempre havien estat ferotges, però no ho havien amagat mai. El capitalisme era així. Creava desigualtat i en vivia. Fins que va estar a punt d'anar-se'n en orris quan es va desplomar Lehman Brothers, es va destapar el pastís i el capital va demanar a l'Estat que intervingués. I un cop consumada la immoralitat, va aparèixer Obama. Representava l'esperança i la dignitat, però va topar de nassos amb la realitat. Als Estats Units, ni el Congrés ni el Senat són decoratius; ni els lobbies, invisibles; ni el Tea Party, una reunió d'adorables velletes. En quatre anys, Obama no ha posat contra les cordes Wall Street, sinó que veient la magnitud del desastre s'ha comprat assessors terribles comTimothy Geithner, que ja operava amb Bush, i malgrat el monumental deute que tenen s'ha apuntat a fabricar dòlars sense parar per tal de no frenar el món sencer.

UNA ABRAÇADA CREÏBLE

Ara això canviarà i l'austeritat també arribarà a Amèrica. A veure com la gestiona Obama, ja que no tinc cap dubte que serà reelegit. I s'ho mereix. Va fer la reforma sanitària minimitzada per la força delslobbies i ha canviat l'arrogant i injusta política exterior americana. Ara serà més difícil, perquè amb l'austeritat hi haurà caiguts. A alguns potser només els quedarà el consol d'una abraçada. Almenys, si les fa Obama, com va passar a Nova Jersey la setmana passada, me les crec.