Miliki

El Periódico 20 de Novembre de 2012 

Una samarreta vermella fins als peus, sabates grosses, gorra de quadros i un acordió. Els de la meva generació abans d'abordar el debat sobre quin àngel de Charlie estava més bona, en vam tenir un altre. Resoldre quin pallasso de la tele ens agradava més.

En la democràcia estrenada feia poc, el ventall de possibilitats d'herois que ens donava la tele es limitava a Gaby, Fofó, Miliki i Fofito. La resta eren toros, María Luisa Seco i sèries prohibides com elsHombres de Harrelson o Starsky y Hucht per culpa dels rombes. Amb aquest panorama, el favorit de la majoria era Fofó, ja que sempre començava ell amb aquelles immortals cançons, però jo sempre vaig ser de Miliki.

La veu de Fofó em resultava massa estrident iMiliki i el seu nananiano eren una assegurança infal·lible per disfrutar de la primera sitcomd'Espanya, un espai dins del circ de televisió espanyola que es deia La aventura. Miliki i Don Chinarro eren els reis del vodevil, i a mi em feien feliç.

Després van passar els anys, vam créixer, ens vam fer moderns i les revisions històriques van arribar per enterrar aquella època i carregar contra alguna de les lletres dels pallassos. Com la de la pobra nena que no podia jugar perquè havia de planxar i rentar i tricotar i no sé quantes coses més, mentre els nens disfrutaven ociosos.

Amb la perspectiva del temps, gairebé tots els judicis són injustos, però si ens capbussem en el nostre interior i intentem recordar què significaven llavors ells per a nosaltres, deixant la vergonya a un costat per reconèixer-ho, llavors ens tornarem a veure corrent per arribar a temps a estar davant d'una tele en blanc i negre i poder escoltar les notes de l'«Había una vez un circo, que alegraba siempre el corazón».

Als quioscos de les Rambles venien postals en color de tots ells i jo un dia en vaig tenir una de Miliki.

La connexió

Aquest diumenge al migdia em vaig assabentar que Emilio Aragón ja no hi era. I en aquell moment, mentre la tele anava reposant imatges més o menys recents es va produir aquell clic de complicitat que a vegades es produeix a l'interior d'un. Era una connexió des de l'agraïment infantil, era un «bon viatge», era un «fins sempre, Emilio».

La vida i la feina van fer que coincidíssim i xerréssim, que cantéssim junts en un dels seus discos i que pogués acompanyar-lo a Granada el 2003 per inaugurar la reconversió del seu Circo del Arte en una escola per a noves generacions. El vaig veure feliç. Allà es tancava un cercle, com el de la seva pròpia vida i aquelles caravanes errants trobaven refugi i podrien donar futur a altres que encara havien de venir.

Aquest diumenge al migdia em vaig assabentar que ja no hi era i avui, des d'aquí, envio un petó afectuós als seus familiars i als meus companys d'infància, aquells altres nens de més de 40 que també el van estimar. L'Emilio ja no hi és, però mentre hi hagi una samarreta vermella, unes sabates grosses, una gorra de quadros i un acordió, Miliki no se n'anirà. Gràcies per fer-nos veure un món en colors quan tot era en blanc i negre.