El Periódico 09 d'Octubre de
2012
La principal contradicció del socialisme és la mateixa amb
la qual conviu Europa. L'existència real de fronteres. Sense
una fiscalitat comuna ni unes condicions laborals compartides,
l'euro i el socialisme aniran de crisi en crisi. La desigualtat estructural
és la base del capitalisme, el que li dóna sentit i negoci, i el
socialisme fa massa anys que ha desaparegut en combat davant la impossibilitat
de defensar a ultrança i amb èxit un model alternatiu.
Aquí els socialistes ni
tenen mapa ni entenen el territori. A Euskadi defensen la
insolidaritat del concert basc amb la resta del país sense
denunciar-ho a Madrid, mentre que per a Catalunya no volen ni
el pacte fiscal, que sí que incloïa un fons d'ajuda a la resta d'Espanya.
I a sobre van abaixar els impostos perquè això era ser «d'esquerres».
El socialisme hauria de defensar
la cosa pública sent molt estricte en la seva dimensió, pagant-ho bé en els
alts càrrecs per fer-ho competitiu davant la cosa privada i controlant la seva
sostenibilitat. I aquí en molts casos s'ha fet el contrari. De tant en tant
parla de federalisme, però mai el porta a terme a Espanya.
Prefereix seguir mirant de reüll el PP i anar-li al darrere.
La idea d'Espanya és del PP i el PSOE, disfressant-la,
l'assumeix ressagat.
El debat al PSC
¿Què hauria de ser l'Espanya
federal? Doncs aquella en la qual cada autonomia fos
responsable dels seus ingressos i de les seves despeses, i la solidaritat fos
voluntària al gust del que dóna i no només del que rep.
A Catalunya el debat està obert.
Al PSC, un grup de 144 notables entre militants i simpatitzants (ara són més)
qüestionen en un manifest les tres lletres de les sigles de l'organització. Demanen
que el partit funcioni amb primàries de veritat i llistes
desbloquejades. Que la defensa de les polítiques socials es
porti a terme d'una manera realista i no utòpica, sense rebutjar les retallades,
ja que amb el nostre nivell de deute no tenim alternativa.
La socialdemocràcia, doncs, ha de trobar el seu lloc en el
capitalisme o iniciar una revolució. I finalment, demanen una nova
catalanitat. Creuen que el dret a decidir, l'autodeterminació o
la creació d'estructures d'Estat ha d'estar també en el nou PSC
després del canvi sociològic de Catalunya.
Tinc la
impressió que esperen que el partit de Pere Navarro i les
seves tesis s'estavellin el 25-N per intentar assaltar el castell, encara que aquest
sector catalanista mai ha tingut la valentia de plantejar batalla en un
congrés, conscient del seu poc pes en el partit. Potser estan obrint una
esperança de futur, però de moment contribueixen a fer que en aquestes
eleccions hi hagi una anomalia. Tenen prou pes perquè el PSC no s'alineï amb el
PP visualitzant el frontisme davant els partits sobiranistes, i prou poc per
arrossegar el partit cap a posicions clarament sobiranes. I, és clar, en
aquesta situació, el votant del PSOE (el de Felipe González) no sap
si votar-los, i el socialista més catalanista, comErnest Maragall,
tampoc. Cosa que ja els va passar als votants del seu germà Pasqual quan
el va substituir José Montilla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada