Del revés

El Periódico 27 de Novembre de 2012 

El món fa temps que està del revés. I com canta Sabina, el cielo estaba en el suelo y Dios le pagaba un sueldo a Satán. I com que el sòl sempre pujava de preu, les nostres aspiracions immobiliàries ens van portar al plor i a cruixir les dents. Bé, a tots no, només als pobres desgraciats sense possibles ni connexió ADSL amb el poder. Els que ho van posar tot de cap per avall tenien capacitat de xantatge, perquè la seva part de cel era tan gran que si queien ens aixafaven a tots.

I així bancs i constructores aguantaven la seva posició amb complicitat política, mentre que la resta dels mortals anàvem cremant el nostre carbó per mantenir el seu artifici. El problema seguia sent el mateix que anys enrere, però augmentat per no haver-hi donat solució abans. Ara el cel està enrajolat i ningú el vol desenrajolar. I, en lloc d'un desenrajolador que el desenrajoli, el que ha aparegut és el president de l'Associació Espanyola de la Banca, Miguel Martín, dient que la solució perquè no hi hagi més desnonaments ni exclusió social no és canviar ara la llei hipotecària o aplicar la dació en pagament, sinó construir més cases i donar més crèdits hipotecaris. És una manera de veure-ho. Hi ha qui quan enxampa una borratxera diu que perquè no vingui la ressaca s'ha de seguir bevent, obviant que portant l'argument fins al final el que et carregues és el fetge. Però com que en el totxo els que s'estan imposant són gent sense entranyes, perdre el fetge és una menudesa de menuts.

De totes maneres, el que té de bo la llei de la gravetat és que ajuda perquè al final tot caigui pel seu propi pes, i com que la gravetat econòmica és tan gran, la política està decidida que al mateix temps també caigui l'ètica.

Papers per pis

L'última idea llançada pel Ministeri d'Economia és donar la residència espanyola a tothom que es compri una vivenda de més de 160.000 euros. O sigui, que estem a punt de vendre drets socials a canvi de totxos. I, és clar, com es poden imaginar la proposta ja ha arribat a la Xina i a Rússia, que l'esperen amb entusiasme. Hi ha experts que surten a la premsa i ens expliquen que això ja passa en països com Xipre o Albània, amb una gran demanda xinesa. I altres diuen que al Canadà i a altres països de primera també passa, però per uns imports superiors i uns drets de permanència al país menors i revisables.

Està bé que ens ho vagin explicant, perquè portant aquesta política a l'extrem (i em temo que ho veurem) ja no només hi haurà països rics i països pobres, sinó països de rics i de pobres. El matís no és menor, perquè la riquesa d'aquests ciutadans s'haurà fet en altres bandes i amb mètodes i lleis més que dubtosos, però després podran viure còmodament en un paradís garantista entre milionaris. Encara que no es facin il·lusions; nosaltres no jugarem en aquesta lliga de primera divisió. En el nostre cas serà un recés de pau per a bergants de pa sucat amb oli. Després de la bombolla del sòl, ara als nostres bancs els està explotant la de les hipoteques, i en aquest campi qui pugui tot s'hi val. Encara parlem de fer un banc dolent en lloc d'un de bo.