Escoltar el carrer

El Periódico 2 d'Octubre de 2012 

Milers de ciutadans no van votar en unes eleccions. L'abstenció anava en alça. Els polítics van dir l'endemà que en prenien nota i que lluitarien contra això. ¿Els sona? Va passar el temps i la cosa es va posar més dura.

Milers de ciutadans van ocupar les places per queixar-se de com la política i els banquers estaven gestionant aquesta crisi. Al sistema la mobilització el va agafar amb els pixats al ventre, però al final va trobar la manera, a través de suposades operacions de neteja o similars, que el carrer no fes patent permanentment la frustració. Era el 15 de maig del 2011. No hi va haver resposta.

Setembre del 2012. Milers de ciutadans envolten el Congrés dels Diputats i demanen la dissolució de la Cambra. Criden que la classe política no els representa. El sistema activa els seus mecanismes, i la policia acaba la feina. Rajoy apel·la a la majoria silenciosa, però segueix sense escoltar la que sí que es manifesta. Amb aquest panorama, envoltar el Congrés corre el risc de convertir-se en un clàssic en el dia de la marmota.

MALESTAR SILENCIAT, NO APAGAT

El sistema segueix sense respondre. Els bancs els salvem amb els diners que no tenim. Amb els que ens exigeixen retallar de la nostra sanitat, el nostre ensenyament i les nostres pensions. Els deutes bancaris fan que el nostre deute i el nostre dèficit públic es disparin. Així ho han decidit els nostres polítics.

El malestar que es manifesta se silencia, però no s'apaga. Milers de ciutadans van sortir al carrer per reclamar respecte a l'Estatut. El Congrés dels Diputats l'havia aprovat, però el PP el va portar al Tribunal Constitucional, que el va retallar. Era el 10 de juliol del 2010. Ningú fa res per escoltar o entendre aquest malestar.

Setembre del 2012. Milers de ciutadans surten al carrer per demanar la independència de Catalunya, tot i que alguns es conformarien amb un nou pacte fiscal més just. La manifestació és pacífica, multitudinària i transversal. Rajoy dóna un cop de porta al pacte fiscal el dia 20 a la Moncloa. Més d'un esgrimeix la Constitució, i algun fins i tot l'Exèrcit per donar a entendre que no hi ha diàleg possible sobre el que el carrer reclama. La política només s'asseu per resoldre els problemes dels bancs o les grans empreses, que són menys, en nombre, que els que es manifesten, però algú considera que són més importants. Demanen a Europa ajudes per a ells que ens condicionen a nosaltres. Antonio Beteta, que estant a la Comunitat de Madrid segur que va tenir alguna responsabilitat de control en el que anava passant a Caja Madrid, ara canvia de jaqueta i des del Govern renya les comunitats i els exigeix que s'oblidin de lleis com l'estatut andalús, el balear o el català a l'hora de reclamar diners a l'Estat i que compleixin la llei que a ell més li interessa. El carrer se n'està atipant i està agafant consciència i responsabilitat.

El problema va creixent, i ja no és només el que passa a Catalunya. El problema, tal com explica l'exregidora Itziar González, és que la majoria d'espanyols també desitgen un nou Estat dintre d'Europa. Es mereixen una Espanya millor.