Triant l'enemic

El Periódico 04 de Desembre de 2012 

Les guerres que paíem davant del televisor tenien llums verdes en visió nocturna, cases destrossades, mares plorant amb els seus fills morts als braços, llençols plens de sang, corresponsals amb armilla antibales i de tant en tant notícies que per error una bomba havia caigut en un hospital o una escola, que ens acabaven d'esgarrifar per una estona mentre seguíem menjant davant la pantalla.

Potser ara nosaltres som la informació bèl·lica de sobretaula per als que encara viuen en un món de benestar. És cert que hi ha hagut una selecció i cada vegada són menys els que poden seguir mirant-se aquest desastre amb distància, però n'hi ha. És gent de classe refinada a la qual la incomoden la sang i les bombes convencionals, de manera que aquesta guerra s'ha fet al seu gust. Aparentment no existeix, però les conseqüències són igualment devastadores, encara que deliberadament més injustes.

Els que només han rebut la nova metralla en forma de retallada salarial s'han d'aixecar cada dia i anar a treballar sense protestar, ja que els han fet sentir-se afortunats davant els que han perdut la feina, la casa o les ajudes de la llei de dependència. Les noves bombes són més selectives i ara cauen sempre sobre el que ens hauria d'esgarrifar més: la sanitat, l'educació, els serveis socials i ara també sobre els pensionistes. Rajoy, després d'afirmar que no apujaria l'IVA, ens va dir que el que preservaria eren les pensions, i des de divendres ja sabem que això no serà així. La pujada de les pensions no anirà en relació amb la pujada de l'IPC, i la nostra gent gran ho passarà malament. I els nostres dependents, també. I els nostres discapacitats, que ja es van fer sentir diumenge a Madrid i ahir a Barcelona.

Els 'super-vivents'

Al seleccionar on cauen les noves bombes, els que sempre van ser super-vivents estan triant indirectament l'exèrcit al qual tard o d'hora s'hauran d'enfrontar. I creuen que davant dependents, avis, malalts i aturats desesperats encara tenen les de guanyar, especialment si a més pocs saben on anar-los a buscar. Els directius dels bancs fallits als quals vam ajudar a canvi de la nostra ruïna van desaparèixer amb les seves indemnitzacions. I molts dels polítics que es van gastar el nostre futur ja no ens reten comptes ni passen per les urnes. Alguns es van retirar, altres assessoren grans corporacions. Ningú en aquests col·lectius va optar pel suïcidi o la immolació.

De totes maneres, s'equivoquen si pensen que l'exèrcit a què s'enfrontaran només estarà nodrit pels que creuen vençuts. Des de fa un temps n'hem anat prenent consciència. Ja fa temps que Leonard Cohen canta que tothom sap que els daus estan marcats, que tothom els tira creuant els dits. Tothom sap que això és una estafa: els pobres, igual de pobres; els rics, més rics. La cosa està que bufa, tothom ho sap. Tothom sap que el vaixell s'enfonsa i que el capità ha mentit. Tothom està destrossat, sembla el funeral d'un amic. Tothom parlant amb les seves butxaques… Tothom vol una rosa de tija llarga i bombons de xocolata. Tothom ho sap.