dilluns, 19 de novembre del 2012

L'altre referèndum

El Periódico 16 d'Octubre de 2012 

És urgent que fem un referèndum a Espanya. De moment, sense banderes ni coaccions sentimentals pel mig. El referèndum ha de ser per saber si volem que Espanya sigui un nou Estat de la Unió Europea, perquè està més que demostrat que aquest on som no funciona. Els polítics que han ocupat la Moncloa durant els últims 30 anys han estat incapaços de construir una xarxa d'infraestructures amb una lògica econòmica. Han dilapidat els nostres diners en AVE que no tenen ni un sol quilòmetre rendible, en aeroports inútils, en pavellons innecessaris en la dimensió que es van fer i en estructures d'Estat faraòniques quan nosaltres hauríem de ser un país humil i treballador. Paguem fins a sis nivells d'Administració fent cas omís de les duplicitats, i aquí ningú afluixa la corda.

SENTÈNCIES DE MORT

En l'època de l'«España va bien», es va firmar una de les nostres sentències de mort quan, a l'entregar-nos a la bombolla immobiliària, ens vam fer esclaus del crèdit sense cap control efectiu ni dels bancs, ni de les caixes polititzades, ni dels ciutadans, als quals empenyien a entrar a Disneyland sense tenir diners per a l'entrada. I no val a dir que els ciutadans ja sabien on es ficaven perquè, com demostrarà la justícia, en molts casos això no va ser així. A més a més, qui ha de calibrar més els riscos és qui fa el negoci del préstec, i aquest era el banc o la caixa d'estalvis. La segona sentència no fa tant que l'hem signat. Va ser quan ens van fer creure que havíem de salvar els bancs, i en això d'assumir el deute privat des del deute públic ens estem carregant el país. La justícia és lenta i encara no ha posat al lloc on toca ni els responsables de Bankia ni els reguladors que no van regular ni els polítics que ho van permetre. Ara Europa espera que Rajoy demani el rescat, i com que diu que no el necessita esperant que passin leseleccions gallegues i basques i que d'altres també estiguin amb l'aigua al coll, com ara els italians, vés a saber si quan ho faci les condicions imposades ja no seran les mateixes, o els que ens han de rescatar ens diran llavors que no.
Ens diuen que apujaran les pensions quan en realitat els pensionistes tindran menys poder adquisitiu que abans. L'FMI diu que serem el penúltim país en creixement del món el 2013 i Standard & Poor's ens ha rebaixat la nota del deute fins a deixar-la a un pas del bo porqueria. És a dir, que si continuem així, estarem a un pas del quitament en el deute i a veure qui ens finança llavors. Com que el deute espanyol està en els nostres bancs, aquests poden tornar a tenir seriosos problemes i, per això, Rajoyi Hollande ja volen la unió bancària europea, perquè salvin una altra vegada els privats. I així va passant el deute, de privat a públic i de públic a privat, contaminant-ho tot i destrossant milers de ciutadans pel camí. Ja n'hi ha prou d'impostura. Aquí hi ha massa murri que sota la idea de la pàtria, sigui la que sigui, no ha construït un Estat sinó un negoci intereconòmic, que a molts el que els provoca és el rebuig més absolut. El carrer els espera. O hi donen resposta o ells l'ompliran.


Contradiccions socials


El Periódico 09 d'Octubre de 2012   

La principal contradicció del socialisme és la mateixa amb la qual conviu Europa. L'existència real de fronteres. Sense una fiscalitat comuna ni unes condicions laborals compartides, l'euro i el socialisme aniran de crisi en crisi. La desigualtat estructural és la base del capitalisme, el que li dóna sentit i negoci, i el socialisme fa massa anys que ha desaparegut en combat davant la impossibilitat de defensar a ultrança i amb èxit un model alternatiu.

Aquí els socialistes ni tenen mapa ni entenen el territori. A Euskadi defensen la insolidaritat del concert basc amb la resta del país sense denunciar-ho a Madrid, mentre que per a Catalunya no volen ni el pacte fiscal, que sí que incloïa un fons d'ajuda a la resta d'Espanya. I a sobre van abaixar els impostos perquè això era ser «d'esquerres».
El socialisme hauria de defensar la cosa pública sent molt estricte en la seva dimensió, pagant-ho bé en els alts càrrecs per fer-ho competitiu davant la cosa privada i controlant la seva sostenibilitat. I aquí en molts casos s'ha fet el contrari. De tant en tant parla de federalisme, però mai el porta a terme a Espanya. Prefereix seguir mirant de reüll el PP i anar-li al darrere. La idea d'Espanya és del PP i el PSOE, disfressant-la, l'assumeix ressagat.
El debat al PSC
¿Què hauria de ser l'Espanya federal? Doncs aquella en la qual cada autonomia fos responsable dels seus ingressos i de les seves despeses, i la solidaritat fos voluntària al gust del que dóna i no només del que rep.
A Catalunya el debat està obert. Al PSC, un grup de 144 notables entre militants i simpatitzants (ara són més) qüestionen en un manifest les tres lletres de les sigles de l'organització. Demanen que el partit funcioni amb primàries de veritat i llistes desbloquejades. Que la defensa de les polítiques socials es porti a terme d'una manera realista i no utòpica, sense rebutjar les retallades, ja que amb el nostre nivell de deute no tenim alternativa. La socialdemocràcia, doncs, ha de trobar el seu lloc en el capitalisme o iniciar una revolució. I finalment, demanen una nova catalanitat. Creuen que el dret a decidir, l'autodeterminació o la creació d'estructures d'Estat ha d'estar també en el nou PSC després del canvi sociològic de Catalunya.
Tinc la impressió que esperen que el partit de Pere Navarro i les seves tesis s'estavellin el 25-N per intentar assaltar el castell, encara que aquest sector catalanista mai ha tingut la valentia de plantejar batalla en un congrés, conscient del seu poc pes en el partit. Potser estan obrint una esperança de futur, però de moment contribueixen a fer que en aquestes eleccions hi hagi una anomalia. Tenen prou pes perquè el PSC no s'alineï amb el PP visualitzant el frontisme davant els partits sobiranistes, i prou poc per arrossegar el partit cap a posicions clarament sobiranes. I, és clar, en aquesta situació, el votant del PSOE (el de Felipe González) no sap si votar-los, i el socialista més catalanista, comErnest Maragall, tampoc. Cosa que ja els va passar als votants del seu germà Pasqual quan el va substituir José Montilla

Escoltar el carrer


El Periódico 2 d'Octubre de 2012 

Milers de ciutadans no van votar en unes eleccions. L'abstenció anava en alça. Els polítics van dir l'endemà que en prenien nota i que lluitarien contra això. ¿Els sona? Va passar el temps i la cosa es va posar més dura.
Milers de ciutadans van ocupar les places per queixar-se de com la política i els banquers estaven gestionant aquesta crisi. Al sistema la mobilització el va agafar amb els pixats al ventre, però al final va trobar la manera, a través de suposades operacions de neteja o similars, que el carrer no fes patent permanentment la frustració. Era el 15 de maig del 2011. No hi va haver resposta.
Setembre del 2012. Milers de ciutadans envolten el Congrés dels Diputats i demanen la dissolució de la Cambra. Criden que la classe política no els representa. El sistema activa els seus mecanismes, i la policia acaba la feina. Rajoy apel·la a la majoria silenciosa, però segueix sense escoltar la que sí que es manifesta. Amb aquest panorama, envoltar el Congrés corre el risc de convertir-se en un clàssic en el dia de la marmota.

MALESTAR SILENCIAT, NO APAGAT

El sistema segueix sense respondre. Els bancs els salvem amb els diners que no tenim. Amb els que ens exigeixen retallar de la nostra sanitat, el nostre ensenyament i les nostres pensions. Els deutes bancaris fan que el nostre deute i el nostre dèficit públic es disparin. Així ho han decidit els nostres polítics.
El malestar que es manifesta se silencia, però no s'apaga. Milers de ciutadans van sortir al carrer per reclamar respecte a l'Estatut. El Congrés dels Diputats l'havia aprovat, però el PP el va portar al Tribunal Constitucional, que el va retallar. Era el 10 de juliol del 2010. Ningú fa res per escoltar o entendre aquest malestar.
Setembre del 2012. Milers de ciutadans surten al carrer per demanar la independència de Catalunya, tot i que alguns es conformarien amb un nou pacte fiscal més just. La manifestació és pacífica, multitudinària i transversal. Rajoy dóna un cop de porta al pacte fiscal el dia 20 a la Moncloa. Més d'un esgrimeix la Constitució, i algun fins i tot l'Exèrcit per donar a entendre que no hi ha diàleg possible sobre el que el carrer reclama. La política només s'asseu per resoldre els problemes dels bancs o les grans empreses, que són menys, en nombre, que els que es manifesten, però algú considera que són més importants. Demanen a Europa ajudes per a ells que ens condicionen a nosaltres. Antonio Beteta, que estant a la Comunitat de Madrid segur que va tenir alguna responsabilitat de control en el que anava passant a Caja Madrid, ara canvia de jaqueta i des del Govern renya les comunitats i els exigeix que s'oblidin de lleis com l'estatut andalús, el balear o el català a l'hora de reclamar diners a l'Estat i que compleixin la llei que a ell més li interessa. El carrer se n'està atipant i està agafant consciència i responsabilitat.
El problema va creixent, i ja no és només el que passa a Catalunya. El problema, tal com explica l'exregidora Itziar González, és que la majoria d'espanyols també desitgen un nou Estat dintre d'Europa. Es mereixen una Espanya millor.


dimecres, 14 de novembre del 2012

Manel Fuentes: "L'humor és el millor company per viure"




El Periódico , Dijous 01 de Novembre de 2012 
SONIA GARCÍA / Barcelona


Director i presentador d''El matí de Catalunya Ràdio', col·laborador d'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, músic i humorista, Manel Fuentes (Barcelona, 1971) presenta la segona temporada de 'Tu cara me suena', a Antena 3.

-L'escoltem, el veiem i el llegim. Ja fins i tot la seva cara ens sona. ¿Té el do de la ubiqüitat? 

-(Rialles). Tinc un àlter ego i anem fent torns per arribar a tot.

-¿Què li exigeix la seva carrera? 

-Ser molt estricte amb els horaris i tenir uns equips molt bons. Em llevo a les quatre de la matinada i faig una petita migdiada per afrontar el directe de la nit.

-¿Què té d'especial el programa 'Tu cara me suena'? 

-És molt exigent, perquè el que passarà no ho sap ningú. He d'estar molt àgil per comandar la situació. És un format amb el qual jo també em diverteixo en les meves estones lliures. Tinc una banda, cantem i ens disfressem entre amics. I aquest espai forma part del meu sentiment més canalla, més divertit i més íntim.
-Santiago Segura és una aposta que es repeteix a 'Tu cara me suena'. ¿Què li aporta al programa? 

-És un luxe treballar amb algú a qui li pots passar la pilota i sap rematar-la, en el ritme i en el temps que requereix un xou. Poder interactuar amb ell és sempre una garantia.
-¿El jurat també és un luxe? 

-Àngel Llàcer, Carlos Latre, Carolina Cerezuela i Mónica Naranjo són la bomba. Els conec i entre tots hi ha un ambient genial.
-¿S'esperava l'èxit del xou? -Sé que sona molt estrany, però ho desitjàvem molt. A més, que hagi connectat amb tantes capes i tants perfils diferents ens fa molt feliços. I que cada nit hi hagi moltes etiquetes a Twitter que ens segueixen vol dir que la gent està enganxada al programa.
-¿Què és el més significatiu? -És un espai que es pot mirar a casa sense molestar a ningú i cadascú en fa la seva pròpia lectura. Hi ha moltes capes en el programa. Hi ha famosos que canten i competitivitat entre ells. Hi ha un espectacle que ningú sap com es resoldrà cada dia. Ni tan sols jo. I, per tant, exigeix que el talent es corregeixi, es dirigeixi, es mesuri en directe, sense un guió preestablert. Això diferencia aquest programa d'altres.
-¿Què li semblen els nous concursants? 

-Són gairebé tan perillosos com el jurat. Són molt valents per prestar-se a les 'putades' que els té preparades el polsador.
-Va començar imitant... 

-Bruce Springsteen, sí.
-I un futbolista... 

-Hristo Stóitxkov, però d'això fa molt de temps.
-Llavors deia que la imitació el salvava de la inseguretat davant les càmeres. 

-Sempre hi ha molt més de llegenda. Això va sorgir a 'Crónicas marcianas', quan vam crear el personatge d''El hombre sin personalidad' i aquí es va quedar.
-Davant la crisi, ¿què li diria a la gent? -Que tingui esperança, que quan la realitat és molt, molt dura, un s'ha d'apuntar al somni. És el motor perquè la realitat funcioni. Si perdem l'esperança, serà molt difícil. És imprescindible per sortir d'aquesta situació.
-¿L'humor ajuda? 

-Sens dubte, és el millor company per viure, perquè al final et mors. Aquest és el nostre destí.
-Què és el que més el fa riure? -Compartir amb el jurat del programa, amb els concursants, amb els quals hi ha molt bona sintonia. Fins i tot fora del programa riem tots plegats. Després hi ha els amics, la família. No crec que hagi passat cap dia de la meva vida en què no hagi rigut per alguna cosa.
-Té 41 anys, ¿com se sent? --Molt bé. Estic en el millor moment. Sempre el present és el millor moment i s'ha d'aprofitar al màxim.
-¿Té altres projectes? 

-Avui pràcticament ocupa tot el meu temps la ràdio, que són sis hores de directe, més 'Tu cara me suena', que per mi és el gran format de la televisió. M'agrada fer moltes coses: el meu grup de música, que miro de no deixar-lo, però he de concentrar les meves energies perquè això surti molt bé.
-S'ha ficat en la pell d'Andrés Calamaro. ¿Quin altre personatge li agradaria imitar també? 

-Doncs no se sap mai, però tots tenim un polsador a la vida, no saps mai qui arribaràs a ser o què aconseguiràs. El repte sempre s'ha de posar alt, cal treballar molt i afrontar amb il·lusió tot el que vagi venint. En la comunicació m'he expressat en diferents formats i diferents programes, però tinc ganes de sorprendre i sorprendre'm moltíssim més.
-¿Com visualitza el futur de Catalunya? 

-Doncs no ho sé, la veritat és que tot és una incertesa. Els polítics haurien de precisar moltíssim més perquè els ciutadans sapiguem com estan les coses.

dimecres, 7 de novembre del 2012

Manuel Fuentes i la televisió: Tu cara me suena.

Tu cara me suena és un programa de televisió espanyol d'éxit mundial emès pel canal antena 3. Consisteix en que vuit famosos (quatre homes i quatre dondes) han de transformar-se en un cantant (actual o no) i cantar les seves cançons.
Es va estrenar el 28 de setembre de 2012 i el presenta el Manel Fuentes.



La mecànica del programa és la següents; durant deu programes, els famosos participants han de mostrar que són els millors imitant el cantant real. Després de les seves actuacions, el jurat ha de valorar als concursants amb una puntuació diferent cadascú (de quatre a doteze). A més a més els participants han de dona cinc punts al contrincant que creguin que ho hagi fet millor.




En la competició existeixen dos ránkings, el de cada gala, en el que es conten els punts de la mateixa i el guanyador d'aquesta dona 3000€ del premi i el rànking total, en el que s'acumulan tots els punts de totes les gales i es dona un guanyador final.




dimarts, 6 de novembre del 2012

El Matí de Catalunya Ràdio


Programa  El Matí de Catalunya Ràdio
L'horari d'aquest programa és cada dia de 6:00 del matí i el que podrem escoltar són els diferents temes que veurem a continuació:
L'actualitat política, social i econòmica que són els eixos principals de la primera part del programa, juntament amb els tertulians, que aporten la reflexió i l'opinió imprescindible. Aquesta temporada, el programa incorpora Gonçal Calvo a la subdirecció i Coia Ballesté a la coordinació.

Com a novetat més important, cal destacar la presència setmanal de Pere Gimferrer, que a més de poeta, traductor i crític, explotarà a l'antena de Catalunya Ràdio el seu vessant més cinèfil, amb converses profundes i sorprenents amb Manel Fuentes sobre el cinema i la vida.

A més, les entrevistes, l'esport i l'humor continuaran tenint un espai propi durant les 6 hores de programa. Sense oblidar-se, un any més, de les tertúlies esportives, les recomanacions culturals i els ‘Problemes domèstics', que de dilluns a dijous, tancaran el programa amb el test d'actualitat, el concurs on els oients demostraran si estan prou al cas del que passa.

Amb el rigor de sempre, la màxima responsabilitat de servei públic i més força que mai.

Aquí us deixem la  pàgina web del Matí de Catalunya Ràdio per que podeu escoltar vosaltres mateixos el programa:

Qui és Manel Funetes?




En Manuel Fuentes i Muixí va néixer a Barcelona el 14 de gener de 1971. És un periodista que ha desenvolupat la seva trajectòria professional, essencialment, com a presentador de ràdio i televisió.
Des del mes de setembre de 2009, s'encarrega de la direcció i presentació del programa de ràdio matinal: El matí de Catalunya Ràdio, a més a més, fa de presentador els dimarts a la nit al canal Antena 3, al programa "Tu cara me suena".